La Maçoneria o Francmaçoneria ( “franc” = lliure) sorgeix en els últims anys de segle XVII i primers de l’XVIII, encara que hi ha lògies que avui funcionen i que es remunten a el segle XVI. És, doncs, un fruit de la Il·lustració. El que fa reunir-se a aquells homes és la voluntat de practicar la tolerància i la discussió en llibertat, cosa difícil en aquell temps en què imperaven els dogmes religiosos i les monarquies absolutes. I es congreguen en els antics gremis medievals de constructors, picapedrers o paletes ( maçon, en francès, o mason, en anglès, significa paleta). Eren els anomenats maçons operatiusque, a causa dels avenços científics i de la difusió dels antics secrets de la ciència de l’Arquitectura, que en l’edat mitjana només coneixien ells, havien evolucionat sense perdre les seves antigues normes de convivència, insòlitament igualitàries i democràtiques per a la seva època. Aquesta va ser la clau. En aquella Europa que canviava i que experimentava enfrontaments polítics i religiosos caya vegada més grans -com la Guerra dels Trenta Anys-, aquells paletes i constructors havien anat admetent en els seus vells gremis a persones que no pertanyien a l’ofici, però que buscaven trobar un lloc de reflexió i de fraternitat lluny dels dogmatismes i les tiranies. A aquests se’ls va cridar maçons acceptats .
Així, en aquelles antigues corporacions de constructors es van trobar persones que procedien de diferents territoris, orígens, religions i tradicions culturals. Això va fer possible que, en aquella Europa plena de crispacions i conflictes, les lògies maçòniques (aquest era el nom dels llocs tancats en què es reunien els obrers i artesans) es convertissin en un nexe de confraternització especulativa . Els antics paletes van deixar de treballar amb les mans i van començar a fer-ho amb el pensament. Es van fer constructors simbòlics .
Però van conservar (i conserven avui) l’estructura original, els costums, el llenguatge de les tradicions arquitectòniques i fins a les eines de treball, que es van transformar en símbols. Aquests símbols permeten als maçons, des de fa tres segles, establir llaços de fraternitat que els ajuden a superar les seves diferències ia posar en comú la seva energia per intentar construir junts. Però ja no es tracta d’aixecar un pont o un mercat o una catedral de pedra. Ara es treballa en l’edificació d’un Temple, sí; però un Temple que no és sinó la mateixa persona i, per tant, la Humanitat lliure i digna. Un Temple fonamentat en els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Des de fa tres-cents anys, els maçons fan servir la metàfora de la construcció per treballar pel perfeccionament material i moral: el de cada un i el de tots els éssers humans.
La construcció de la Maçoneria és, doncs, filosòfica, social i humanista.
Aquesta Maçoneria especulativa o filosòfica farga en 1717, quan quatre lògies londinenques decideixen formar un organisme comú i funden la Gran Lògia de Londres i Westminster: la primera federació de lògies maçòniques (també anomenada Gran Lògia o Obediència) de la història.
I, encara que existeixen documents molt més antics, les normes que reglamenten la seva organització i els seus treballs apareixen en 1723, any en què es publiquen les “Constitucions” redactades per James Anderson i Théophile Desaguliers. Aquest document reuneix i fixa els vells principis i se li coneix, des de llavors, com Constitucions d’Anderson .
En aquest text s’estableix, d’acord amb l’imaginari cultural de l’època, que per ser iniciat com maçó cal “ser home lliure i de bons costums” i creure en algun principi de caràcter espiritual, de matriu teista o deista.
Això era lògic en 1723. I sens dubte positiu, ja que superava les intoleràncies entre les diferents religions revelades: a totes les hi travava en un pla d’estricta igualtat. L’obligatorietat de creure en alguna mena de divinitat ha estat mantinguda com a condició inexcusable per la Gran Lògia Unida d’Anglaterra i per altres estructures maçòniques -generalment de el món anglosaxó- que es consideren a si mateixes dipositàries de l’única “regularitat” o legitimitat maçònica.
Però l’evolució de la societat i de el pensament humà (evolució en la qual ha tingut força a veure la pròpia Maçoneria) va fer que, a del principi en l’Europa continental i després el molts altres llocs de món, es qüestionessin aquesta i altres limitacions per a ser maçó, limitacions basades en la interpretació literal i excloent de les Constitucions d’Anderson. Això va començar a succeir fa segle i mig.
Des 1877, el Gran Orient de França (i amb ell la major part de les federacions de lògies de l’Europa llatina), no consideren la creença en un principi espiritual revelat com a condició exigible als que es troben disposats a treballar pel progrés de la humanitat. Així mateix, des dels últims anys de segle XIX, a França i Bèlgica es va admetre la iniciació de la dona, contravenint també la literalitat de l’vell enunciat ( ” home lliure … “).
La no exigència de creences espirituals o religioses i l’admissió de dones en pla de perfecta igualtat són, des de llavors, diferències substancials entre la Maçoneria anglosaxona i la continental.
D’altra banda, al llarg dels segles XVIII i XIX la Maçoneria va viure un important procés de democratització en les seves bases. Com és lògic, va començar sent una associació integrada fonamentalment per intel·lectuals “il·lustrats” d’origen burgès o aristocràtic, però la seva identificació amb les causes de la democràcia, la llibertat i el progrés humà van ser atraient persones d’origen social popular, entre elles molts dels membres actius de el moviment obrer i sindical europeu.
La Maçoneria, especialment interessada en la construcció d’una societat laica en la qual el lliure pensament s’expressi sense límits de cap tipus i pugui projectar-se cap a la millora de l’individu i de la societat, és indissociable dels contextos democràtics i de les etapes més progressistes en la història de la Humanitat. Els exemples, a Espanya i al món, són innombrables. Ha donat suport sempre activament la democràcia i s’ha vist perseguida i represaliada -moltes vegades a l’preu de nombroses vides humanes- pels absolutismes i totalitarismes de tot signe.
Especialment, la repressió exercida contra la Maçoneria per la dictadura franquista a Espanya (fins a 1963 va funcionar una crida tribunal ” especial de repressió de la maçoneria i el comunisme “, antecedent de l’posterior Tribunal d’Ordre Públic), és una de les causes de l’alt grau de desconeixement que manté avui gran part de la societat espanyola sobre la personalitat, les característiques i la realitat maçòniques. Aquella persecució, una de les més terribles i fanàtiques que ha patit la Maçoneria en tota la seva història i en qualsevol part de món, va calar molt profund en els espanyols. Avui, encoratjats per extremistes i fanàtics, es mantenen vius nombrosos prejudicis, llegendes, calúmnies i falsedats completament falsos. I moltes vegades contradictoris entre si.
Avui, al segle XXI, hi ha a Espanya una activa Maçoneria integrada per homes i dones lliures que aspiren a contribuir a l’extensió de tots els valors humanistes i democràtics mitjançant la tolerància, la reflexió i l’aprofundiment en els drets humans i socials. La Gran Lògia Simbòlica Espanyola és un dels seus referents.